Cinisme. Tots aquells que acusen al govern de manca de concreció o de falta de garanties per justificar no participar en el referèndum són uns cínics. Aquells que acusen la majoria parlamentaria d’amagar informació a l’oposició sobre les lleis de desconnexió són la viva representació d’aquell que quan assenyalen la lluna es queda mirant el dit. Que voldriem un referèndum pactat i acordat amb l’Estat? Clar. Que voldriem poder aprovar les lleis amb total normalitat? Clar. Però és la realitat que vivim? No. I no ho és perquè el govern de l’Estat espanyol fa tots els possibles i els impossibles -no oblidem l’operació Catalunya- per evitar que hi hagi urnes el proper 1 d’octubre. No ho és perquè la repressió judicial és un fet diari. És incomprensible que davant l’oportunitat de canvi més important en dècades i l’única opció de trencar amb el Règim del 78, certa esquerra que volia conquerir el cel prefereixi fer tàctica partidista i fer el joc a l’establishment evitant participar en el referèndum. Vivim un moment clau, que pot ser constituent. Seria una llàstima que futures majories quedessin al calaix dels impossibles per tacticisme de curt termini. L’1 d’octubre els col·legis obriran i hi haurà una línia molt clara: els que ho han fet tot perquè la gent pogués votar -sí o no- i els que van fer el joc als que ho pretenien impedir.
Article publicat al 3 de Vuit