Vagi per endavant que comparar la història de Catalunya amb Irlanda és una pretenció condemnada al fracàs. Dit això, aquestes setmanes s’ha analitzat molt sobre l’extraodinari resultat que el Sinn Féin va aconseguir a les passades eleccions, on va convertir-se per primera vegada en el partit més votat de la República. L’auge del republicanisme irlandès d’esquerres es deu precisament a aquest últim concepte. I això, no és una novetat. A Escòcia l’SNP és un partit de socialdemòcrata que ha basat el seu creixement a base d’assecar el Partit Laborista. Si, amb l’objectiu de la independència, però amb un discurs social i de classes populars. Igual que el Sinn Féin. El SF en aquestes eleccions no ha basat el seu discurs en la unitat irlandesa, que també hi figurava, sinó en polítiques d’habitatge i del sistema de salut. Un discurs assumible per una amplia base de la ciutadania. Van aconseguir situar aquests dos eixos com a elements claus de la campanya, i van guanyar. El discurs nacional, tant a Escòcia com a Irlanda, es queda curt quan només pretén ser pels convençuts. Creix i és guanyador quan lliga el discurs social amb l’horitzó nacional. Governar per la majoria, governar amb polítiques socials és de fet, la millor manera de guanyar el país que volem. A Irlanda, a Escòcia i a Catalunya.
Article publicat a El 3 de vuit