El 16 de novembre del 2003 els catalans van acudir a les urnes per votar en unes eleccions del tot estimulants: era la primera vegada que Jordi Pujol no es presentava i els programes de tots els partits catalanistes es basaven en una proposta de reforma de l’estatut.
Aquestes dues variables són fonamentals per entendre el que estem vivint aquests dies, ja que sense el procés endegat llavors, que significava fer la prova federal a Espanya, avui no seriem on som. Però a més a més, aquelles eleccions i el govern que en va esdevenir són transcendentals per l’evolució nacional que ha fet CiU amb Artur Mas al capdavant.
Potser no ha quedat prou clar. Sense els dos tripartits Convergència difícilment hagués fet el transit de l’autonomisme nacional que tan bé practicava cap a un sobiranisme ambigu però al capdavall, sobiranisme. I per ser més clars, s’ha d’especificar que el punt d’inflexió és el segon tripartit amb Montilla de president ja que tira pels aires l’aposta de Mas i Duran de recuperar la Generalitat després del pacte de l’estatut amb Zapatero que implicava que el PSOE pressionés al PSC per entregar la presidència a CIU.
Durant les legislatures en què les esquerres van governar, al contrari del què pretenen fer creure certs articulistes o el relat convergent, el discurs imperant va ser el de caire nacional i si ho va ser és gràcies al debat de l’estatut, un estatut la reforma del qual CIU es va veure obligada a assumir malgrat haver-hi votat en contra al Parlament als mesos previs a les eleccions. I a aquest fet cal sumar-hi la voluntat de CIU d’intentar superar sempre en ambició nacional als postulats dels governs liderats per Maragall i Montilla. Així durant set anys l’evolució del catalanisme de base autonomista va anar en augment fins a desembocar primer en la Casa Gran i posteriorment en el Congrés de CDC a Reus en l’estat propi, reforçat de forma clara després de la gran mobilització de la Diada Nacional cap a postulats sobiranistes.
Malgrat aquestes evidències, en l’assumpció de la reivindicació de l’estat propi per part de CDC, òbviament també hi ha influït altres variables tant o més importants com les anteriors descrites com la crisi econòmica i la constant recentralització sense màscares del govern espanyol. Però el que és evident, al meu entendre, és que l’evolució sobiranista de CDC no hauria estat possible en cas d’haver continuat al govern.
Sí, aquell llunyà 2003 va començar a edificar-se el que estem vivint avui. Caldria recordar qui va ser el catalitzador d’aquest canvi.