Vint-i-cinc vegades més. Això és el que de mitjana cobra un directiu de les empreses de l’Ibex-35 en relació al sou dels seus treballadors. Una indecència. Més encara si tenim en compte que aquesta diferència ha augmentat durant els anys de la crisi econòmica. Les empreses han utilitzat el discurs de la crisi per socialitzar les pèrdues i privatitzar els guanys. Retallar salaris i plantilla, i augmentar el seu sou. I això amb la inestimable ajuda del govern espanyol –ja sigui del PP o del PSOE- que ho ha facilitat amb reformes laborals fetes a mida.
L’estat més que vetllar pel bé comú actua com a vetllador dels interessos corporatius de sectors estratègics com la banca o l’energia. La lògica imperant és que l’estat ha de salvar amb milers i milers de milions del pressupost públic el sistema bancari, per deixar que seguidament continuïn actuant com a mitjà privat i amb l’únic interès de maximitzar els seus interessos. No deixa de ser curiós que en ple auge de governs de dretes, on es demana que l’estat no intervingui, on es pinta de color de rosa el capitalisme desbocat o on s’acusa a l’estat de malgastar, ens trobem la versió més perversa de totes: el socialisme pels rics.
Si l’establishment vol socialisme, perfecte, però que serveixi per rescatar els drets socials, augmentar salaris i acabar amb els oligopolis. Així sí, visca el socialisme!
article publicat al 3 de vuit