«¿No les da vergüenza ser republicanos pero monárquicos, socialistas pero neoliberales, obreros pero en consejos de administración y de izquierdas pero dando el poder a la derecha?». Aquest és un fragment del discurs de Gabriel Rufián que ha indignat al PSOE, i a tota la seva premsa afí, que ha portat fins i tot, al director de El Periòdico, a comparar-lo amb Donald Trump. No deixa de ser curiós que tota crítica a Rufián es basi en la forma. No en el fons, perquè de fet, Rufián no va dir cap mentida. Rufián trenca motlles al Madrid imperial decadent, i diu coses que fins ara ningú deia. Potser per això també Podemos ha sortit a criticar-lo. Atacs a les formes, no al fons. I potser és això. Perquè quan Felipe Gonzalez afirmava «El independentismo catalán es como la aventura alemana o italiana de 1930″ els del PSOE ni es van immutar. O quan Alfonso Guerra deia «votar sobre independencia es como hacerlo sobre si los maridos pueden pegar a sus mujeres». Res. O quan Zapatero sentenciava que “El derecho a decidir es antinatura”. No, llavors no passava res, les formes, suposo, eren correctes. Ells sabran. Si volen es poden indignar amb el discurs del Rufián, poden plorar i picar de peus, però la seva vergonya és haver callat, i seguir fent-ho. El problema de Rufian, és que els hi va treure la bena dels ulls i al mirar-se al mirall, no es van agradar.
Article publicat a El 3 de Vuit