I Trump va guanyar. Una de les causes de la debacle demòcrata va ser el poc entusiasme que despertava Hillary Clinton entre la coalició d’electors que va portar a Obama a la presidència, i que li ha costat 6 milions de vots. I no només això, sinó que els que van votar-la ho van fer responent majoritàriament a «l’elector deprimit» aquell que tot i anar a les urnes ho fa sense ganes i sense mobilitzar-se per la campanya. Un desastre. Aquests dies en els innumerables reportatges televisius s’entrevisten a ciutadans afroamericans o llatins que diuen que no, que no van anar a votar perquè la Hillary no els hi acabava de fer el pes. Evidentment és una raó respectable. Ara bé, aquests ciutadans eren conscients que la conseqüència de no votar comportava donar la presidència a un individu que és racista, xenòfob i misogin? Segurament sí, i malgrat tot es van quedar a casa. Per pensar-hi. Els moviments polítics, qualsevol, necessiten ser consistents en les propostes, en els arguments, en les raons, però també han d’emocionar. Han de connectar amb la gent, parlar el seu llenguatge, respondre les seves preguntes. En paraules de Merlí «han de fer trempar». Les emocions, la forma com transmets el missatge és vital per guanyar. Dimarts passat en vam tenir un nou exemple. I a casa nostra, ens cal tornar a emocionar i a respondre preguntes.
Article publicat a El 3 de Vuit