El govern espanyol està atrapat en una teranyina argumental. Per una banda proclamen que ha arribat l’hora del diàleg i passegen la vicepresidenta Santamaria i el delegat Millo amb somriures i paraules de complicitat; i per l’altra amb el ministre Montoro, segueixen laminant la Generalitat i reduint, encara més, una autonomia que ja només satisfà aquells que al 1936 s’haguéssin revoltat. La Catalunya país, la comunitat, el que ens fa ser societat està en risc, i ho està per la voluntat perversa d’uns poders estatals que com un pertorbat gaudeixen veient el sofriment que provoquen. Cada dia que passa es fa més gran la necessitat de superar totalment unes estructures de poder que prohibeixen nous impostos pel simple fet que la Generalitat no el pugui cobrar i inverteixi en polítiques socials, un sistema que prefereix salvar la banca amb milers i milers de milions públics sense exigir un retorn d’aquests o que fa pagar la factura d’energia més alta d’Europa mentre hi ha gent que no pot escalfar-se a l’hivern i acaben passant fets tràgics com el de l’àvia de Reus. Moralment hem d’acabar amb un sistema putrefacte com l’espanyol. I l’única manera de fer-ho és amb una revolució que, agradi més o menys, passa per la independència. I per arribar-hi i deixar enrere un estat que no ens representa necessitem, agradin més o menys, uns pressupostos. Aproveu-los.
Article publicat a El 3 de vuit