Anar amb Renfe és un calvari. Des del robatori de coure de mitjans de maig el trajecte Vilafranca-Barcelona és una cursa d’obstacles. Si fins llavors el temps que es tardava ja superava i de molt l’horari estipulat, ara amb el transbord a l’Hospitalet s’ha allargat encara més. Però si algú pensava que això ja no podia anar pitjor… s’equivocava. A partir de dilluns 24 hi haurà un tall entre Castellbisbal i Molins de Rei que s’haurà de fer amb autobús. La cosa quedarà així: Vilafranca-Castellbisbal en tren. Castellbisbal-Molins en bus. Molins-Hospitalet en tren. Canvi de tren i de l’Hospitalet a Barcelona amb un altre tren. Aquest serà el recorregut pels soferts usuaris. Els que quedin. I aquest caos i aquestes conseqüències fruit de l’oblit inversor de l’Estat espanyol durant dècades de la xarxa de trens coincideix amb el debat del Pla Territorial del Penedès, que ha d’apuntar quin és el model d’infraestructures, també les ferroviàries, que tindrem. És imprescindible un acord territorial pel tren. Des de l’orbital fins a l’Eix Transversal per mercaderies. Sense la planificació i sense una idea clara tornarem a perdre la batalla del tren. I no ens ho podem permetre. Cal que les institucions agafin les regnes i facin de la reivindicació d’uns trens dignes un dels pals de paller de la seva acció. Ens hi juguem el futur del Penedès. Tarragona ens porta molt d’avantatge. Quedar-se com fins ara en declaracions poc aconseguirà fer moure certes posicions que opten per trinxar el territori, amb vies variant de trens i sense prioritzar el tren de passatgers. No podem perdre el tren. Cal fer més.
I què més?
