L’onada que va propulsar l’anomenat procés va ser la desafecció amb la idea d’Espanya, la cerca d’una sortida a la crisi i l’expectativa d’un nou país. Arreu van proliferar campanyes d’explicar com seria aquesta nova Catalunya que es volia plena i capaç d’oferir un horitzó d’esperança per guanyar una vida digna per la gent. Es parlava de com es pagarien les pensions, de com es podria utilitzar l’acabament de l’espoli fiscal, com millorar el transport públic… tot encarat en la projecció de que es transformaria el país cap a un Estat millor. Aquest va ser el projecte, aquest va ser el motor de força. Davant la impossibilitat d’una transformació real i profunda d’Espanya, s’optava per un replantejament del país. Allò va atreure a una gran transversalitat social. Va ser un èxit, no completat, però un èxit com a idea. Ara som en una situació totalment diferent. El moviment independentista és incapaç d’oferir, per errors propis principalment, un projecte de futur que sigui atractiu. No hi ha motor. Sembla empantanegat en anar repetint consignes buides sense plantejar nous escenaris. El discurs del moviment, tot, s’ha de replantejar. El moviment s’ha de tornar a fer preguntes. Ha de tornar a projectar quines respostes poden explicar les realitats socials que tenim avui. El país d’avui no és el del 2012 ni del 2017 ni del 2019. O ens prenem seriosament la necessitat de pensar les preguntes i de construir les respostes o l’onada d’extrema dreta, independentista i no independentista, tindrà una avinguda de quatre carrils per arrasar-ho tot. Aquí l’esquerra i els moviments progressistes tenen una responsabilitat major que cal que s’afanyin per no perdre el temps.
Article publicat a El 3 de vuit