Tenia davant un full en blanc i uns plastidecors, les típiques eines d’un nen petit per matar l’estona. Era a casa els avis, a la taula rodona del menjador petit amb els genolls sobre la cadira tot seient malament i posant la paciència de l’àvia al límit. Ella em deia que dibuixés, però a mi la veritat mai m’ha agradat això de dibuixar. Era més de baixar al pati i xutar maldestrament una pilota contra la paret. L’àvia entronada al seu balancí m’insistia. Dibuixa. Per obeir omplia de gargots el full com per complir l’expedient. Cansada d’aquelles impertinències, l’àvia em va plantar una fotografia i em va dir, “va, pinta-ho”. El resultat va ser més abstracte que un retrat realista, però li vaig fer cas. La fotografia era la d’una senyera onejant sobre un mastil. A l’àvia li va agradar. L’àvia era d’aquella generació que va haver de viure amagant la senyera. Ella que deia que el seu pare, que va morir quan tenia dos anys, li va fer aprendre que quan li preguntessin com es deia havia de respondre amb el nom i “per servir-lo i a Déu i a Catalunya”. Ella que orgullosa mantenia guardada la foto d’aquell primer onze de setembre després de la dictadura feixista espanyola amb la senyera estesa al balcó. Aquesta era la bandera de l’àvia. Una bandera que ens uneix, pensi el que pensi cadascú. Ara resulta però que a Vilafranca hi ha qui pensa que no, que cal desfer el consens de als actes institucionals només hi hagi la senyera i ara el govern del PSC imposa la bandera espanyola. Ho vam poder comprovar amb estupor el passat 2 d’octubre. La bandera de l’àvia és el símbol de la democràcia, de les llibertats per a tothom, el símbol d’un futur compartit. Seria bo que tothom ho tingués clar.
La bandera de l’àvia
