M’encanten les sobretaules. Una sobretaula llarga just per festes de Nadal és dels moments més especials que hi ha. Una bona estona regada amb vi i cava i abundants torrons, moments de converses pausades i riures. Moments de família. En un d’aquests dinars una de les converses que vam tenir va ser en l’extrema dificultat de l’emancipació. Els meus pares eren professors i amb vint anys van poder fer-se una casa. Un altre cas a la taula era d’un comerciant que va poder deixar quatre pisos pels fills. Ara això és impossible. O heretes o t’ajuda la família, o comparteixes espai amb parella o amics, o pràcticament és impossible tenir el teu propi pis. És un escàndol. Els sous porten dècades estancats. El cost de vida no fa més que augmentar. La pèrdua de poder adquisitiu i de benestar de les classes populars és abismal. Alarmant. No és assumible per cap societat. L’habitatge és allò que permet la vida digna. És des d’on poder construir projectes vitals. Sense això, no hi ha res que tingui una mínima subsistència. Abans era més fàcil. Ara l’objectiu hauria de ser que tornés a ser una mica més fàcil. És en aquest “una mica” on hi ha la diferència. La frustració, l’angoixa i el cabreig que l’emergència habitacional produeix incrementa quan veus altres sectors que fan de l’enriquiment i l’extracció el seu modus de vida com la banca o les elèctriques. Des de tot arreu, des de totes les institucions cal lluitar per revertir les polítiques d’habitatge. Els 10.000 pisos socials del govern Aragonès o haver doblat la inversió en habitatge a Vilafranca tal com hem fet possible en són exemples. No resolem el problema, però hem d’actuar per, conjuntament, fer-ho tot una mica més fàcil.
Article publicat a El 3 de vuit
