Era un cap de setmana més. Un cap de setmana de ja fa molts anys. Un cap de setmana que ens vam trobar a l’Alberg de Coma-ruga. Érem un grup ben divers i diferent. Tot de joves d’arreu del país que ens trobàvem per dibuixar futurs. En aquell temps devia tenir 19 anys i tot just havia entrat a la junta d’Òmnium Alt Penedès amb uns amics per intentar impulsar-lo i fer-lo lligar a aquell inici de camí dels anys del procés.
En una de les activitats que fèiem, ens havíem de definir en una paraula. Una sola paraula que ensenyés alguna cosa del nostre jo. La meva va ser “compromís”.
Aquesta és la paraula que m’ha acompanyat i m’acompanya sempre. Compromís amb la vida, en com entendre-la. I fer-ho des d’aquesta paraula que implica el bé comú i l’acció per transformar. La implicació personal i col·lectiva per objectius o reptes. Compromís. La vida no és res sense compromís.
És des del compromís amb els valors que a casa em van ensenyar els pares, que prenc les decisions que prenc. És des de com els pares van formar-me que entenc la vida. Compromís amb la família, l’estima absoluta pels meus.
I a casa vaig aprendre també a estimar el nostre preciós país. A cada sortida descobrint muntanyes i platges, de càmping en càmping posant xinxetes a un mapa imaginari de comarques visitades. L’estima pel país i que feia que amb vuit anys fes el possible per convèncer el pare per anar a veure els partits de la selecció per Nadal o les nits que sota el coixí hi tenia un llibret de cançons d’on vaig aprendre la lletra de Els Segadors.
I parlar del país és parlar de Vilafranca. Aquell lloc en el món que quan tornàvem en cotxe des de qualsevol lloc de Catalunya, amb els pares cantàvem un cançó a mesura que ens hi aproximàvem “Vilafranca-Vilafranca” on la ciutat ens rebia amb els braços oberts. A casa.
Compromís d’indignar-nos davant les injustícies i les desigualtats. De que no hi haurà una societat decent mentre hi hagi qui no pugui viure dignament. De l’estima per l’entorn natural, per l’amor per la cultura, del voler un país lliure. El compromís de no deixar-ho mai.
Aquest és el camí que em porta a ser qui soc. A fer el que faig. Agafant el fil roig de casa, dels pares, en el compromís per un país, una Vilafranca i una societat millors. El compromís de fer-ho sempre el millor possible, sabent que cometré errades, que m’equivocaré. Però sempre des del compromís amb allò en que crec.
Seguiré compromès amb aquest camí. Amb aquesta manera de fer i de ser. Entenent la vida com una via de compromís inalterable. I és així com visc i encaro, juntament amb un equip fantàstic, el repte de l’alcaldia de la ciutat que estimo. Amb un compromís inacabable.
