Era el 4 de novembre del 2008 i aquell dimarts va convertir-se en una data històrica. Un país estava expectant per l’arribada d’allò que se’n diu “canvi”, per la promesa d’un nou començament, per l’expectativa d’un futur il·lusionant. I tots aquests factors quedaven encarnats en un rostre: Obama. Però aquelles esperances avui són expectatives frustrades, el que semblava que capgiraria de dalt abaix la política de Washington ha quedat com un arbre despullat, sense res, només una remor d’allò que hagués pogut ser. Ara gairebé set anys després al 9 de novembre a Catalunya tenim un repte majúscul. Des de l’independentisme es defensa un discurs carregat de conceptes de canvi, de nou començament, de regeneració… en definitiva de fer un nou país. Les expectatives són altes, increïblement altes. Cal refer tot el sistema i extreure tots els vicis que la casta autonòmica ha inserit durant més de 30 anys. Sí, cal un nou començament. I cal fer-lo nou des de la primera pedra. L’independentisme recull bona part de les ànsies i els anhels d’aquells que volen una forma diferent i nova de societat, perquè és l’única via de transformació política i social viable. I precisament per això cal aprendre d’Obama. Les expectatives s’han de complir, s’han de materialitzar. L’independentisme no pot ser una closca plena de retòrica però buida de contingut. Aquest serà el repte a partir del 9N.
8 agost 2014
