S’acaba l’estiu, s’acaba la Festa Major i és el torn de tornar a la rutina, i en el meu cas, significa tornar a agafar la Renfe. Tornar a patir retards, mal servei, trajectes interminables. Una Renfe que ara és sinònim, entre d’altres, d’investidura. Una qüestió que malament aniríem si es limita només al traspàs del servei i dels recursos. Ens cal molt més que això i aquest “molt més” el podem aplicar des del minut u. Model. Catalunya, com tots els països que es vulguin desenvolupats i adaptats als canvis climàtics, de connexió i logístics que vindran, ha de vertebrar-se amb el tren. Ha de tenir un model ferroviari propi. Això també és sobirania. Sobirania ferroviària. Certament masses coses no depenen del govern del país. I carai, per això volem la independència, per decidir. Però per decidir el que necessitem és un model, és una visió, és un projecte complert, un projecte global de país que englobi tots i cadascun dels àmbits. I els estratègics sobretot. El tren és un àmbit estratègic. Cal doncs, en paral·lel a la reclamació, fins i tot a l’exigència, del traspàs total de Renfe i Adif, que tinguem un model ferroviari propi. Vilafranca i el Penedès en aquest punt ens hi juguem molt. Hem de ser a totes les trinxeres per condicionar, per fer sentir la nostra veu. I cal apretar perquè així sigui. La comoditat, la inèrcia o el fum no són compatibles amb els reptes que tenim. O els afrontem, o quedarem enrere. Cal energia i determinació per fer-ho. Treballar pel benestar de la gent és el mínim que tota societat ha de demanar als seus representants. En tots els àmbits. La pregunta aquí és si s’està disposat a afrontar realment els reptes o si es mira cap a una altra banda.
La rutina de la inèrcia
