Ser o no ser. Fracàs monumental o només fracàs. Ridícul espectacular o eufòria continguda. Cara o creu. Aquesta setmana ens porta dos finals inesperats de dues històries rocambolesques. Dissabte viurem el final de la lliga més boja dels últims anys, final d’infart i final de cicle. No de victòries com voldrien fer creure els de la caverna, sinó d’un temps i d’un equip. Cap ben alt i immens aplaudiment a un grup que ha donat tant. D’aquí un temps segur prendrem distància i no podrem fer més que somriure per aquests deu anys de genial futbol. De Frank al Tata, de Laporta a Bartomeu, de Ronnie a Messi. Passi el que passi dissabte serà un final inesperat, fa dues setmanes era impensable arribar aquí, jugar-se la lliga a l’última jornada. L’esport és així de fantàstic. I si el final de lliga és inesperat, no ho ha estat menys el culebrón del Pere Navarro i la santa hòstia que va rebre. La violència, sigui la que sigui, és condemnable. Però també ho és la manipulació, la demagògia i la tergiversació d’uns fets per treure’n rèdit. L’operació cínica orquestrada pel PSC per embrutar el procés pacífic cap a la independència els hi ha sortit just al revés, i només la caverna espanyola els hi segueix el joc. Pobres. Si la decència moral governés a Nicaragua en Navarro ja hagués hagut de presentar la dimissió. Per mentider. Quin final oi? Que demà ens vagi millor…
16 maig 2014