La casa i el garrofer

La veu era característica. Era la seva veu, de ningú més. La seva. El temps pot anar bé per curar, per posar les coses a lloc, però alhora és una màquina perfecte d’eliminació d’aquelles coses no tangibles. Una fotografia la pots retrobar. Un escrit el pots conservar. Però… i la veu? La seva era una veu melòdica, si sonarà tòpic, però la seva veu per mi era “la veu”. La veu que acompanyava, la veu que ajudava, la veu que aconsellava, la veu que hi era sempre. I m’encantava.

El temps però és totalitari. El dia a dia ens bombardeja amb tantes coses que allò important, allò que ens hauria d’importar queda sepultat sota les capes i capes d’impactes. La veu, la recordo la veu?

Tenia la resposta a un pam del nas. El pare durant la pandèmia, en un dels moments de vida que es va regalar durant els seus últims anys, va començar a gravar-se explicant contes. Els va penjar a youtube en un canal anomenat “Contes a un pam del nas”. Durant quatre anys he estat incapaç d’obrir-los. De veure’ls. Em feia mal. Mal per recordar la veu. Escoltar la veu equivalia a dir-me que el pare hi era. Escoltar la veu era un pas enrere en l’acceptació. Era massa real. Massa ple de vida. D’una vida que ja no hi és. Era el pare com m’agrada recordar-lo.

Al pare li encantava explicar contes. De petit a cada excursió les hores passaven gràcies a les rondalles i històries que el pare m’explicava tot caminant. Li demanava que no parés, un rere l’altre. El Lleó i la Guineu, L’home pèl-roig, l’Epaminondes i tants i tants d’altres. M’encantava sentir aquelles històries, aquells contes.

Contes, potser, com aquest.

Història d’una casa i d’un garrofer

Heus aquí la història d’una casa. Aquesta història comença fa molts anys, llavors aquí hi havia un solar on hi havia gallines i conills. El solar era del senyor Miquel, un home alt i prim i que fumava molt. El senyor Miquel s’estimava molt aquell solar, era llarg, amb marges adornats amb flors i ple de vida. Hi havia un garrofer alt i prim, com ell, que feia ombra i a l’estiu s’hi podia fer la becaina al migdia. Les gallines ponien molts ous i dintre el cobert, els conills creixien i saltaven. El senyor Miquel va treballar molt en aquell solar criant gallines i conills i arreplegant garrofes, però es va anar fent gran, i cada cop li costava més cuidar com cal a les gallines i els conills. Quan s’escapava algun conill feina tenia perquè tornés al cobert! Així que un dia, li va passar pel cap dir-li al seu fill Joan, que s’acabava de casar, si voldria viure allà.

– Home pare, vols dir que haig de viure al cobert?, li va preguntar tot estranyat.

–No Joan! El que et proposo és que t’hi facis una casa en aquest solar!

Al Joan aquesta proposta el va agafar tot desprevingut. “Ostres, una casa!”. De seguida va començar a fabular tot de somnis d’allò que podria viure amb la seva dona, la Montse, en aquella nova casa. Com seria la casa?, es preguntava. La voldria plena de llum. Que hi hagués un menjador ben gran per poder reunir-hi la família. Unes habitacions petitones pels futurs fills! I una llar de foc per escalfar els dies d’hivern. Ell i la Montse somreien cada cop que passaven per davant d’aquell solar, on ara hi havia conills i gallines, i on viurien.

Un cop decidit com voldrien la casa, el Joan i la Montse van deixar les obres en bones mans i veien com dia a dia, totxos i ciment anaven enlairant la construcció. Les teules van començar a col·locar-se just al pic de l’estiu i el sol il·luminava els vidres acabats de posar. El Joan i la Montse passejaven de puntetes per la casa per por de tocar alguna cosa que els paletes necessitessin a lloc, i admiraven com anava quedant tot.

Un cop llesta, va tocar inaugurar-la. Crema de llimona donaven a la família i amics que s’hi van aplegar. El garrofer que cofoi allà seguia era el bon amfitrió i el garant que els nous hostes d’aquell solar aprendrien a viure i a construir una nova vida en aquell tros de món.

Així, el solar de les gallines i els conills, va passar a ser la casa del Joan i la Montse.

Els anys anaven passant i la casa plena de vida s’omplia. S’omplia cada cop que apareixia un moble nou, s’omplia amb cada gerro fornit de flors. S’omplia amb cada quadre que folrava les parets i amb cada àlbum de fotos que arribava al prestatge. La casa s’omplia de vida. S’omplia també de moments bonics, els més bonics del món com quan algun infant hi naixia. Moments de felicitat, de rutines. La casa era feliç de tenir-los. El garrofer somreia al veure que la vida anava fent camí. Els anys seguien passant i tots els de casa anaven creixent. La casa s’omplia de vivències i cada vegada eren diferents. Els petits es feien grans. I els grans, també.

La casa aguantava el pas del temps amb actitud. Recta i senyorial, disposada a donar tot el que pogués perquè aquella família visqués bé. A voltes li comentava al garrofer “Has vist? Aquest any per Reis si que s’ho han passat bé, tota la família a casa he tingut”, ell però li responia “Tu rai, a tu no t’han pujat a sobre!”.

A vegades però, malgrat els dies bonics, hi ha tempestes. I quan ets al mig del mar amb la més gran de les tempestes… El Joan i la Montse van emmalaltir, i malgrat que sort en van tenir d’aquella casa plena de vida… van morir. Els seu temps es va acabar.

La casa va quedar molt trista. En aquell solar sempre hi havia hagut vida! Primer amb el senyor Miquel i les seves gallines i conills. I després amb el Joan i la Montse. Ara però es va quedar sola. La casa, al morir el Joan i la Montse, no sabia què fer… i li preguntava al garrofer “Ai garrofer… què serà de mi? No em sé veure aquí sola, freda, buida… sense vida! A mi m’agrada el xivarri, que em trepitgin, que em facin pessigolles pujant les escales! M’agrada que m’obrin les persianes i notar l’escalfor del sol. Què serà de mi ara?”. El garrofer se la mirava amb tendresa, ell que ja hi era abans en aquell solar la consolava i li deia “no pateixis casa, així és la vida. Ara n’has tingut una i ha sigut molt bonica. L’has gaudit i has estimat a aquells que t’han habitat. És normal que ara estiguis trista, no és pas dolent! Jo soc més vell i n’he vist de molts colors… quan el senyor Miquel va dir que marxava també em vaig preocupar i posar trist pensava que res seria igual… i després van venir el Joan i la Montse i mira que bonic que va ser! Qui sap el que passarà a partir d’ara…”.

Van passar uns anys, la casa s’anava empolsinant, s’anava tornant vella i fosca i ella perdia l’esperança de poder tornar a viure… i un dia tot d’una unes claus van fer girar el pany. De cop, les portes es van obrir, les persianes enlairar i tot de gent amunt i avall fent pessigolles per les escales va notar. La casa mig adormida no entenia res. Què passa??? Qui hi ha????  Eren veus que li sonaven familiars però feia massa temps que estava sola i el temps… fa oblidar les veus. Amb tot ho va recordar: era el fill del Joan i la Montse. Deia que tornava a casa. “Garrofer, garrofer! Que torna!!!” deia la casa. “Torno a tenir vida!”. El garrofer més feliç que un gínjol li va dir “ho veus dona, era qüestió de temps. Aquest solar ja ho té això, la vida passa, canvia, es transforma… però sempre hi ha vida. Ha passat amb el senyor Miquel, amb el Joan i la Montse, i ara aquesta nova vida que tenim per davant”.

I així va ser, com la casa va aprendre que l’important és que la vida sempre segueix, que no s’atura mai, que canvia i que per més entrebancs i dificultats… hem d’estar disposats a abraçar-la.

Han passat quatre anys des que el pare es va suïcidar. Ha passat un any des de que vaig tornar a casa. Tenia por de fer-ho. Por com de tornar a mirar aquells vídeos i de tornar a sentir la seva veu. Por de viure en una vida anterior, de no poder avançar. D’ofegar-me. La casa, casa meva, però, ara viu una nova vida. La vida que ens guanyem cada dia, perquè és l’aprenentatge més gran que podem fer-nos. Els pares amb tot allò bonic i tot allò trist que van viure, és el que m’han ensenyat. La vida segueix i hem d’aprendre a viure-la.