Durant molts anys, el dissabte a la nit es centrava en si a la tele feien o no el partit del Barça. Els caps de setmana quedaven condicionats per aquest fet. El ritual de sopar d’hora, d’asseure’s al sofà, d’indignar-se amb els comentaris de la mare sobre l’estil de joc i, amb sort, celebrar una victòria, i en els pitjors l’enrabiada que feia que em quedés sense postres. El partit del Barça era, i continua sent, sagrat. Fins i tot aquesta temporada. De petit tan sols un dia, però, vaig deliberadament, faltar a la cita. Era un València-Barça del 20 de gener del 2001, que vam guanyar 0-1 amb gol de Frank de Boer. I per què no era mirant el partit? Aquell dia vaig aparcar el Barça per llegir el nou llibre de Harry Potter que acabava de sortir. El Calze de foc. Segurament hi ha molts motius per triar en Potter abans que el Barça, un devia ser les poques expectatives de guanyar el partit en un any desastrós que va acabar amb la xilena de Rivaldo, però el principal n’era un altre. A la vida cadascú té petits refugis on sentir-se segur, on sentir-se còmode, on poder desconnectar. Per mi aquest espai és el món Potter. I gràcies a ell amb els anys, s’ha estès a la lectura. El Potter era un món que m’absorbia. Un món que em permetia fugir de la realitat i endinsar-me’n en un altre de captivador. Aquest món que em va obrir l’univers increïble dels llibres, a l’avidesa de llegir, a les ganes de conèixer i de devorar pàgines. Llegir, quin gran plaer que és, fins i tot, en un dia de partit.
Article publicat a El 3 de Vuit
