Una de les coses més fantàstiques del món és la música. És difícil passar un dia sense tenir una cançó al cap, sense passar-se cantant per dintre aquella tonada enganxada que com si formés part del propi ADN se’t incrusta al cervell mentre vas fent tot d’altres coses. Se’t incrusta fins al punt de trobar-te murmurant de forma inconscient aquells versos que ja formen part d’un mateix. La música és capaç de capgirar estats d’ànim. La música és capaç de definir. De definir-nos a nosaltres i de definir, o delimitar, etapes. No és estrany que durant algun temps tinguem una cançó que no podem deixar de pensar i d’escoltar, una cançó que acaba donant un sentit concret a un període de la nostra vida. Ens permet identificar-lo i pel simple fet de tenir-la, podem donar uns valors i connectar amb el que hem viscut. És el poder de la música.
Quan era petit les cançons del Llach eren la banda sonora de casa. El pare per adormir-nos cantava “Un núvol blanc” cada nit. Assegut a la vora del llit, arrossegant les paraules, gairebé com un xiuxiueig. Fins que abraçàvem la son. L’adolescència em reporta a les cançons d’Obrint Pas, Els Pets, El Canto del loco o l’Oreja de Van Gogh. Fa uns anys amb un amic teníem una cançó d’Obeses com a himne que corejàvem com posseïts davant l’estupefacció de la gent. I quan sento el Cant de la Senyera em venen al cap sopars amb uns amics on sempre l’acabàvem corejant. Això sí, desafinant d’una manera apostuflant.
Recordo durant el confinament escoltar el pare cada dia cantar “Escriurem” del Miki Nuñez. La tararejava des del pati, donant voltes com si ballés un vals imperfecte. La cantava a trossos i l’omplia de sons incomprensibles quan no en recordava la lletra. Al vespre tocava la flauta, i entre les diferents cançons, aquesta no hi faltava mai. Era bonic anar sentint com poc a poc, les notes s’empaltaven amb les bufades d’aire i al cap del temps, cobraven sentit i melodia. Per mi el confinament és aquesta cançó. Era com si el pare em tornés a cantar “Un núvol blanc” abans d’anar a dormir. Era una manera de saber que havíem passat un nou dia, i que en començaria un altre. Que res no era fàcil, però que calia seguir.
Avui fa un any que el pare va morir. Un any que el pare es va suïcidar. Recordo perfectament aquell matí de dimarts a quarts de nou quan una trucada d’un número molt llarg em va dir si podia anar a la comissaria dels Mossos. Tenia l’esmorzar a mitges, unes torrades que mai em vaig acabar, aquell cafè que es va congelar. Aquella sensació de no entendre res, però alhora témer-ho tot. Aquell pensament nefast, horrible i ple de pànic. L’anar a buscar el cotxe al garatge i no voler mirar si a casa al pare estava tot bé. L’esperar. De petit feia un “joc” que m’ajudava quan la mare tenia períodes de crisis per la malaltia i no sabia què em trobaria quan arribés a casa després de l’escola o l’institut. Pensar sempre en el pitjor escenari. Així a l’arribar, normalment, i malgrat l’angoixa que em causava, el que hi havia era molt millor. Aquell dimarts 23 de març, però, el joc no va funcionar.
Com deia la cançó “escriurem que tot no va ser fàcil”, i la veritat, és que perdre els pares no ho és gens de fàcil. La sensació de buit, de caure d’un avió sense paracaigudes, de quedar-se sense brúixola, sense aire, costa. I és fàcil caure en la ràbia, en preguntar-se mil i una vegada el “per què?!”, de sentir incomprensió, de voler passar comptes. És fàcil caure en això. I és un camí que s’ha de recórrer. Millor no saltar-se’l. Però tampoc quedar-s’hi. Avançar.
Aquests dies si hi ha una cançó que no em puc treure del cap és una des les meves preferides des de fa anys. Una cançó preciosa, “L’herència” d’Aspencat. Concretament la versió que en fan Penalba, Sarrià i Ventura. És tancar els ulls i submergir-me en la lletra, i a cada vers és com si hi passessin una pel·lícula de la vida i aquesta en fos la seva banda sonora.
Una pel·lícula de vida. De felicitat. D’estimar. Com un fil que comença sol i a l’acabar hagués teixit tot un jersei. A l’estil de la Molly Weasley per Nadal. D’aquell nen petit que reia quan el pare feia d’elefant pel menjador de casa o quan els Reis em van portar el cap-gros del Sol i els contes que amb ell vam imaginar. De les hores que li demanava que xutés tot tipus de pilotes per poder fer de porter. D’aquelles converses quan l’inundava de preguntes sobre història del país o volia saber si el Tintín era d’esquerres o de dretes. De les excursions per Montserrat dels últims anys o aquell dia que vam fer el Puigmal nevat. De les sobretaules plenes de dubtes. De quan fèiem panellets omplint safates i safates. Del primer cop al Camp Nou o la felicitat després d’una obra de teatre. De sentir al pare cantant a la coral del CEP o tocant la flauta feliç d’haver-ho fet bé. De l’abraçada d’aquell jersei blau de llana.
Una pel·lícula d’estima. Els pares si una cosa van fer, va ser estimar. Potser massa, potser imperfectes. Però van estimar-ho tot. L’estima per la ciutat on vivim, Vilafranca, aquella que de petit quan tornàvem de vacances amb el cotxe a l’arribar, quan veiem el gotim de Caixa Penedès a l’horitzó, amb els pares cantàvem una tonada “Vilafranca eoeoeoee, Vilafranca eoeoeee” com si anunciéssim a casa que tornàvem. L’estima pel país i per lluitar per canviar les coses i que feia que no ens perdéssim un partit de la selecció per Nadal o que el pare s’animés a tocar als Músics per la llibertat. Estima per l’escola i per la llengua. Pel que som. Per com som. Estima malgrat tots els malgrats. Potser peco de mil pecats, però crec que això ho van ensenyar bé.
Sona la cançó que diria el Gavaldà. Aquesta cançó és la banda sonora d’allò que els pares m’han ensenyat i m’emporto d’ells: l’herència. Aquests valors i aquesta manera de fer i de ser. Records que intenten omplir un buit irrecuperable i profund, però que malgrat tot segueix tenint un sentit i un perquè. L’herència que val. No hi ha dia que no els trobi a faltar. El sentiment de pèrdua no afluixa, i crec que hi serà sempre. I és en aquest espai on queda l’herència i la consciència del record, per perseverar i seguir sent. I com diu la cançó “Som la flor que naix de la llavor que vàreu sembrar”.
Brutal Pere, ets un dels grans ala Vila!! Has tingut un bon mestre
Gràcies Anna, sí, un bon mestre 😉 una abraçada!
Que maco, Pere…! Una forta abraçada.
Moltes gràcies Jaume! abraçada!
Gràcies per aquestes lletres, els pare estarà amb tu per sempre perquè tu fas que tot el viscut i sentit amb ell no s’oblidi.
Gràcies Rosa Maria!
Una abraçada Pere. Sóc en Fèlix Villagrasa, company durant uns anys del teu pare al MiP. Amb ell la conversa era permanent, rajàvem surrealisme. Amb la teva mare, quan vigilava exposicions, rèiem molt de l’art modern i de l’antic. Rèiem molt. Quan el primer de tot és el cor, el cervell pot esperar el seu torn per arreglar el món: abans cal estimar. Van marxar abans d’hora (teníem una cita pendent) i sense permís.
Fèlix, gràcies! gràcies pel missatge!
Bona nit Pere, m’ha agradat molt aquest escrit, m’ha tocat la “fibra” perquè jo també vaig perdre la mare quan tenia 16 anys, en pocs dies, d’un ictus, i el pare era una mica més gran. Però aquest forat que sentim al mig del pit, aquell buit jo també encara avui dia que sóc àvia el sento. Cada dia penso en ells i el pare també era ell qui ens cantava cançons, li agradava molt cantar. Ànims amic Pere…
Gràcies! si, la pèrdua perdura. Cal acceptar-la i conviure-hi. Una abraçada!
Preciós. Quina sort deixar un record així!
Gràcies Elvira!
Molt ben escrit, paraules justes, aferrades al cor, les comparteixo i hem fa pensar en la meva situació. Gràcies
Moltes gràcies Dolors. Acceptació des de l’estima. Una abraçada!
El record del pare i la mare que no hi són, porta un sentiment d’agraïment infinit. I tu saps ser agraït, Pere. I transmets l’herència amb molta dignitat. Una forta abraçada.
Moltes gràcies Marcel pel missatge! una abraçada!
Bona nit Pere, sóc la Tonita de St. Pere de Riudebitlles, coneixia molt bé els teus pares el Joan i la Montse, unes meravelloses persones i grans mestres.
Es nota la teva sensibilitat heretada dels teus pares, i et voldria manifestar que pots estar molt orgullós d´haver tingut uns pares com els teus.Sens dubte has heretat les seves qualitats!Pots considerar en mí una bona amiga i companya en el trajecte de la vida.Tens tot el meu suport i escalf!! Rep una forta abraçada de Tonita
Moltes gràcies Tonita. Molt orgullós dels pares, si 😉 una abraçada!
M´has fet emocionar! Pots estar orgullós d´haver tingut uns pares com els teus!! Realment has heretat les seves qualitats!! Rep una forta abraçada de Tonita
Moltes gràcues pel teu escrit
Gràcies per compartir-ho Pere.
Pere, sóc la Isabel Sala ( Isa)
Així m’ho deia la teva mare.
Amb la mare de jovenetes en tinc uns grans records, anàvem a cole juntes i coquetejavem amb noietes.
De gran quan estava maleltona, tot passejant amb el teu pare sempre li donava un petó, hi ella es posava contenta.
El teu pare hi cantat amb ell a la coral del Cep, ell sempre cantava amb el cor i movent la seva cabellera que fins hi tot tapava al company de darrera.
Tots dos en tinc un gran record, sencills, educats i bones persones.
Cuida’t Pere