Aquesta setmana ens ha deixat un dels grans de la literatura del nostre país. Josep Maria Espinàs. Un home que amb les lletres, que amb la llengua, va retratar un país i una manera de viure. Aquests dies rellegint cròniques, obituaris i articles que en glossaven la figura, per twitter em vaig topar amb una part del text que va fer pel pregó de la Festa Major de Vilafranca. En aquest escrit Espinàs feia un retrat de dues realitats que en són una: Vilafranca i el Penedès. Deia Espinàs “Vilafranca ha estat sempre el centre natural del Penedès” i alhora afegia “però Vilafranca del Penedès vol dir, també, que Vilafranca és del Penedès. Que Vilafranca no pot oblidar que no s’ha fet sola, sinó amb l’ajut dels penedesencs de tots els pobles i de tots els racons”. I acabava afirmant “Vilafranca no pot oblidar que té un deure, que cal que faci una funció ordenadora i que s’ha de proposar i aconseguir que es formi una consciència comarcal el més solidària possible. Aquest és l’autèntic sentit de Vilafranca del Penedès”. Ha plogut molt des de llavors, però el “sentit autèntic” de la nostra ciutat ha de seguir sent aquest. Vivim un temps de canvis de models de ciutat, d’avançar cap a una Catalunya en xarxa, una Catalunya sencera, que es vertebri a partir de diferents realitats regionals ben connectades. Vilafranca té una responsabilitat en lideratge territorial de l’àmbit de la vegueria que ha d’exercir amb tota la força i determinació. No de boca, sinó amb fets. Estirar per anar endavant com a Penedès des de la responsabilitat però també des de la solidaritat amb la resta de ciutats, viles i pobles. És un repte immens on bona part està per fer. Però és imprescindible afrontar-lo.
Publicat a El 3 de Vuit
