Hi ha persones que esdevenen referents. Referents pel que transmeten, referents per la seva feina, referents de vida, referents en valors. Cadascú, evidentment, té els seus. Els pares, el germà, l’amiga, la professora, aquella professional que admires. La veïna que està en mil causes, l’àvia que va superar la Guerra Civil i la repressió. En tenim. Aquesta setmana s’han lliurat els premis Nacionals de periodisme, i sense cap mena de dubte, s’ha guardonat a una referent. Una referent que és de la terra, la Txell Feixas. Escoltar les seves paraules fa reconnectar en una manera d’entendre la vida, el compromís, la forma de fer i de ser part del món que si fos com ens comportem tots plegats, segur que aniríem millor. Feixas parla d’un periodisme compromès, d’un periodisme que escolta, d’un periodisme humà. Un periodisme que defuig paraules tergiversades com objectivitat o neutralitat i opta per explicar la realitat des de les històries humanes. Un periodisme empàtic que serveix per explicar la vida. Podem agafar aquestes línies, aquestes maneres de fer i transportar-ho a qualsevol professió, a qualsevol ocupació. Crec, fermament, que hi guanyaríem. També des dels governs i les institucions on és molt fàcil caure en la vessant oposada i quedar-se en la negació i l’antipolítica. Posar el bé comú al centre, posar la gent al centre. Aquest és el repte i aquest és l’objectiu que tothom ha de perseguir. Menys batalletes i més bé comú. Menys insult i més respecte. Menys bronca i més projecte. Menys polèmica i més acord. Menys amenaces i més escolta. Aquí també hi guanyaríem. Aquí hi ha molt per camí per fer. Menys personatges cínics i demagogs, i més Txells Feixas.
La referent
