La Diada d’aquest 2016 ha estat marcada, de nou, per l’espectacular mobilització del moviment independentista. Milers i milers de persones van omplir carrers, places i ciutats amb la voluntat que durant els propers mesos es culmini el camí cap a la República.
No és novetat, perquè l’independentisme sempre ho ha tingut clar i n’ha fet bandera, la independència no es contempla com un punt final, sinó d’inici. Aconseguir les eines d’un estat no és simplement per deixar de ser súbdits de la monarquia espanyola i dels descendents de Felip V. Sens dubte és un motiu més que suficient davant les nul·les possibilitats, malauradament, de que la República sigui una realitat a Espanya. Però no. L’objectiu de la independència és poder construir un estat molt millor del que patim actualment. La podridura corrupta que impregna al PP i les principals institucions del règim constitucional del 79 és inassumible per a qualsevol demòcrata. Del que es tracta és de construir una República moderna, social i justa. I neta, on es persegueixi la corrupció, on si s’han de fer amnisties no siguin pels estafadors sinó pels estafats i on la banca no sempre guanyi. Un estat del que ens en puguem sentir orgullosos.
Un dels actes relacionats amb la Diada en els quals vaig assistir, en aquest cas com a regidor, va ser la conferència institucional de l’11 de setembre que organitza l’ajuntament. Aquest any la conferència la va impartir l’Albert Tubau, president de l’Institut d’Estudis Penedesencs. Desconec si es va gravar al complet o no, però en cas que fos així seria una bona idea que l’Ajuntament la pengés al web i a les xarxes socials. Tubau va parlar de molts àmbits. Del setge de 1714, de demografia, de drets, d’Europa… i també a partir de la rivalitat entre Vilafranca i Vilanova d’identitats. Més enllà del debat entre la rivalitat entre les dues viles és estèril perquè Vilafranca és millor, sí que caldria reflexionar sobre tot el que va explicar en relació a Europa i el drama dels refugiats. Quan ens mirem el melic i ens reconeixem entorn de com fantàstics arribem a ser els catalans, sempre diem que el nostre país s’ha construït amb aportacions de gents d’altres cultures i terres llunyanes que han trobat en nosaltres un país d’acollida, sovint perquè hem estat terra de pas. Sí, però alhora nosaltres hem estat un poble exiliat. N’hem tastat diversos. Al 1714 més de 30.000 persones van haver de fugir, el 1936 i 1939 centenars de milers van haver d’emprendre el camí cap a l’exili. Tubau va proposar un petit exercici, molt fàcil i senzill. Compareu dues fotografies, una de les persones que fugen de l’horror de la guerra de Síria i una altra dels compatriotes que cames ajudeu-me intentaven creuar els pirineus deixant enrere el terror feixista que s’acostava. És la mateixa falta d’humanitat de les guerres. El mateix patiment. I patiment sofert també un cop arribats als països receptors ja que com ara, no ens van rebre amb els braços oberts. Estaria bé no cometre els errors i les injustícies que van patir els nostres avantpassats.
Patim un estat que no ens deixa acollir. Mentre Canadà ha acollit més de 30.000 refugiats, a l’estat ni s’arriba al centenar. Catalunya està preparada per rebre més de 4.500 persones que busquen un lloc on viure, per deixar enrere bombes i metralla.
Cal un despertar de la societat catalana. Cal un compromís clar de les institucions. Cal visualitzar i actuar envers aquesta realitat.
Fa uns mesos al Ple vam proposar que l’Ajuntament portés a terme algunes actuacions, simbòliques algunes, en aquest sentit. De moment res de res. Tan res que les entitats que treballen en aquest àmbit s’han hagut d’organitzar al marge de l’Ajuntament per poder actuar.
Segur que l’equip de govern va estar atent a la conferència institucional de l’onze de setembre. Segur. Potser ara prendran mesures i passaran a l’acció i deixaran aparcada la seva manera de fer que es basa en què les coses s’arreglin soles. Segur que en prendran nota. Segur…