Quan era impossible

A l’habitació hi tinc un cartell de la mítica Assemblea de Catalunya, el de la manifestació del milió de persones. Va aparèixer un dia de sobte, després de remenar carpetes antigues dels pares. Un dels punt centrals de l’Assemblea, concretament el tercer, era la recuperació de l’Estatut del 32 com a via per exercir el dret a l’autodeterminació. Aquells punts eren defensats, entre d’altres, pel PSC. De fet la defensa de l’autodeterminació referent a Catalunya, surt en els documents fundacionals del partit, i fins al 1978 eren defensats fins i tot pel PSOE. Però amb el pas del temps això ha anat matisant-se, aprimant-se. I avui en la postura oficial del partit ja no en queda res de res. Només cal veure a l’Iceta dia rere dia agafat de la mà al Rivera i l’Albiol. Com és que han eliminat la reivindicació de l’autodeterminació i han abraçat l’aplicació de l’article 155? Potser perquè llavors l’autodeterminació era un objectiu que semblava tan llunyà que no feia mal, que ajudava a ampliar majories, que sumava. Sumava perquè era impossible. Perquè la República o era una memòria llunyana o un somni inabastable. La veritable cara però es mostra quan tenim la realitat davant. Aquell somni, ara és possible. Ja no es tracta que quedar bé. Es tracta de fer-ho. Una llàstima que el PSC no hi sigui. Però segur, que molts socialistes hi són, i hi seran.

Article publicat a El 3 de Vuit