Anar cap a Barcelona amb transport públic és una ruleta russa on et poden tocar els retards crònics de la Renfe, que no passi el bus de la Hispano o que hagis d’anar dret tot el trajecte. Lluny de solucionar-se la problemàtica, el mal servei persisteix, i ho fa de tal manera que els horaris dels trens s’han hagut d’adaptar per amagar els retards allargant el temps del trajecte degut a la constant falta d’inversió de l’estat espanyol en infraestructures ferroviàries. Indignant. Les xarxes de transport i la mobilitat de la ciutadania condiciona la construcció de les societats, les condiciona perquè crea sinergies, perquè facilita l’intercanvi i perquè, entre d’altres, si funcionen, augmenta el benestar social de la gent. Però a més és una eina poderosíssima de vertebració del territori. Ara que per fi tenim la vegueria, cal afrontar aquest debat. Tenim molts reptes i moltes oportunitats. És imprescindible l’estació de regionals a Vilafranca, és imprescindible millorar la connexió per bus entre les quatre comarques, és imprescindible solucionar el greuge dels peatges cap a la gent del Penedès, és imprescindible oferir un transport directe cap a la UAB… i tants altres temes. Cal posar-s’hi i donar respostes a les necessitats. I per fer-ho cal que la visió del territori s’escolti i no quedi supeditada a l’àrea metropolitana. Podem fer-ho. Fem-ho.
Article publicat a El 3 de Vuit